PER UNES ONES LLIURES...

Avui m'he trobat aquest bon article que reclama també la llibertat de les ones de televisió. Tal vegada haurem de tornar anar a Valldemossa per poder veure TV3, com en aquells anys...

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/quan-les-ones-eren-febles-pero-lliures.html

Opinió Rafel
Crespí

Quan les ones eren febles però lliures

Rafel Crespí 04/04/2009 Vistes: 27

Valoració

No és que vulgui presumir de res, els que em coneixen en poden donar fe, que
això no va amb mi; per tant, amb modèstia i gratitud puc dir que he dedicat
algunes hores, no sé si moltes o poques, del meu lleure a fer una mica de
pàtria.

Des d’anar com un membre anònim més a una manifestació a un acte cultural,
passant per la participació activa en l’organització i foment d’algunes
"mogudes", amb intent de sacsejada, que s’han fet a la nostra terra. Voldria
aprofitar l’avinentesa per justificar la paraula "gratitud": vull dir que, si ho
he fet, ha estat d’una manera ben desinteressada i majoritàriament n’he rebut
satisfaccions, que no vol dir elogis –tampoc no en cercava–, per la tasca duita
a terme.

Si hi he esmerçat força temps, en aquests nobles menesters, no puc dir el
mateix del capital invertit, que segurament no ha estat proporcional als
esforços realitzats. A vegades, quan la gent del meu poble em deia "Rafel, i
segurament hi deus guanyar alguna cosa, fent això?", jo els deia que no i per a
mi mateix em deia que, mentre la cultura (ergo la pàtria) em costàs menys que un
vedat, ja aniria bé. D’entre els diners que vaig gastar amb més alegria i sense
rebre’n res a canvi, va ser comprant una acció de 10.000 ptas., devers l’any 84
o 85, a la societat Voltor perquè es pogués veure TV3 a les Illes. A més, va
coincidir, si no ho record malament, amb la meva incorporació al món laboral de
la docència.

Tampoc no és gratuït que hi hagi utilitzat el passat perfectiu. En primer
lloc, perquè va ocórrer ja fa anys; en segon lloc, perquè fins fa quatre dies
considerava que eren els diners més ben invertits que havia fet en la meva vida.
Potser si hagués sabut com anirien els esdeveniments, els m’hauria engolits de
confits i llet condensada o hauria estat molt més reticent a donar-los tan
alegrement.

Convendria recordar, per als amnèsics i per a les noves generacions, que, a
més d’aquestes aportacions que férem molts de ciutadans, si va ser possible la
recepció de TV3 va ser gràcies al fet que les ones eren lliures, i també gràcies
al Barça. Record que era un any que el Barça feia molt bon paper a Europa i la
gent anava en processó als pobles de la serra de Tramuntana, on d’una manera
feble però lliure arribaven les ones de la televisió catalana.

Crec que aquests èxodes massius, així com les contribucions particulars de
què he parlat, varen ser allò que va convèncer les autoritats illenques perquè
passassin de ser-hi bel·ligerants –en aquells moments la recepció era al·legal–
a ser col·laboracionistes i facilitar la instal·lació de repetidors perquè la
cobertura arribàs arreu de l’illa.

Ara, amb l’excusa de la TDT, del fraccionament autonòmic i, per tant, de les
adscripcions territorials i altres orengues que tots coneixem, resulta que
aquells doblerets que, encara que a fons perdut, ens pensàvem que haurien servit
per a alguna cosa, ara resulta que s’han devaluat. I de quina manera! Reivindic
la possibilitat de veure una televisió en català i pel canal que vulgui.

La TDT s’ha convertit en una trampa, en una aixeta que s’obre i es tanca en
funció dels governants i no en funció dels espectadors. I això em sembla una
presa de pèl immensa. Enorme. Som molts els ciutadans emprenyats que no ens
agrada que ens retallin la possibilitat de veure TV3. Així com hi ha fórmules
que permeten que certs continguts siguin idèntics, entre IB3 i TV3 –parl, per
exemple, de la informació de les tres millors jugades de cada jornada de l’NBA–,
també hi deu haver altres fórmules que ens han de permetre gaudir íntegrament de
les dues graelles sense que hi hagi "censura prèvia". Com deia Llach: "No és
això, companys, no és això...!